Conte de Sant Jordi: Sota el taló del nou drac (Sants Jordis es busquen)

A les portes de la diada del llibre i de la rosa — que aquí, sortosament, tot un poble celebra al carrer, empès per l’impuls ancestral d’ajuntar intel·ligència i amor en un únic regal — no hi és de més recordar la llegenda d’on neix aquesta tradició, i sobretot posar-la al dia. Perquè avui, si encara no ens havíem adonat, ens trobem tots, altra vegada, sota el taló d’un drac d’una espècie nova, desconeguda fins fa poques dècades, i no per invisible menys esgarrifosa; un drac que ens demana sacrificis sense fi, encara més despietat que el del conte: no hi ha prou collites, o impostos, o retallades, i menys que mai donzelles, que n’aplaquin la fam, insaciable.

El monstre plana cada dia damunt els nostres caps llançant un crit aterrador i estrident: “SPREEEEEAD! SPREEEEAD!”. De la seva gola obscura no surten flames sinó seqüències binàries de zeros i uns, però d’una potència terrible: amb una bafarada és capaç de cremar milers de milions d’euros en qüestió d’instants, i de reduir a la misèria o fer insolvents milers i milers de famílies, empreses, pobles i ciutats. Aquest drac està assetjant el planeta sencer; ni els més poderosos d’entre els reis i caps d’estat no poden res contra ell, o això es pensen; de manera que no saben fer altra cosa que ajupir el cap i afanyar-se, tremolosos, a obeir els seus dictats. I aquests dictats cada cop exigeixen més de cadascú de nosaltres: fins i tot dels que han perdut la casa, la feina, els estalvis, per no dir la salut i l’esperança. No valen plors, ni demandes de misericòrdia: la bèstia és insensible, el seu cor burocràtic no discrimina casos personals. Té un pit enorme, inflat de deute, i l’alimenta engolint tot el que pugui arreplegar: actius contaminats, títols escombraria, derivats sobre riscos, futurs… Valors ficticis que l’omplen de gasos, com una bombolla, tot generant una flatulència pestífera que enfosqueix el nostre horitzó de vida, especialment el dels més joves, i que de mica en mica ha fet irrespirable l’aire del present.

Malgrat que és impossible veure’l tot sencer, reconeixem aquest ésser temible perquè està cobert d’escates lluminoses, que anomenem pantalles: estan dotades d’un poder hipnòtic, que ens impedeix deixar de mirar-les, gairebé fins i tot d’admirar-les. Les escates projecten imatges fascinants, que confonem amb els nostres desitjos, amb els nostres somnis — o  malsons —; i la seva omnipresència ens fa viure en un estat mental confús, contradictori, de vigília distreta, com si la nostra vida no fos nostra, sinó un espectacle que està passant a algun altre. El drama, doncs, és que el drac ens té captivats; el seu poder camaleònic és tan gran, que gairebé cada persona posseeix un cert nombre d’escates, i les posa com a objectes de gran vàlua en els espais on viu; fins i tot, duem sempre a sobre les escates més petites, les mirem contínuament, no podem separar-nos-en, i ens sentim intranquils, gairebé desprotegits, quan sortim de casa sense.

És per això que aquest drac no hi ha qui el venci — almenys de moment —; si no és que amor i intel·ligència tornin a aliar-se, en nosaltres, per combatre l’engany amb el qual ens té presos. Mentre el Diner tingui més pes que la Vida, les urpes del drac ens seguiran esprement sang i temps, cervell i cor. Els primers de caure hauran estat els més febles, o els més dissortats: però els altres n’haurem estat còmplices. I tots (el 99%, si més no), tard o d’hora passarem per la trituradora dels seus queixals. Aquest cop, però, no podem esperar cap salvació a mans d’un Sant Jordi: perquè no n’hi ha prou amb un de sol. Cadascun de nosaltres, dels qui estimem la vida en la seva unió d’intel·ligència, amor i bellesa, estem cridats a fer de petits Sants Jordis, a perdre la nostra admiració hipnòtica pel drac, a sortir de l’encanteri i afeblir-ne el poder en nosaltres, per així atacar els llocs on prospera. L’Ecologia de la Vida és la donzella que, avui, està en perill, la que toca salvar. Amb llibres, certament, i amb roses, perquè no, i amb tot allò de què són símbol. Amb passió, traça, subtilesa, determinació, coratge. Tenim l’obligació d’intentar-ho, si més no.

Sants Jordis (i Jordines!) de tot el món, unim-nos!

Stefano Puddu

stefano@faino.com

Tags:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


Projectes i campanyes

BC
delibera

Iniciatives socials

EducarxTransformar

Educar per Transformar

Mai més una bombolla

Mai més una bombolla

Vídeo destacat

Compareixença d'Ada Colau al Congrés dels Diputats



Què fem

Col·laborem amb


Categories