Des de la Franja de Gaza…

*Crònica des de Gaza de Maria del Mar Fernández, col·laboradora de Nova.

Estic a Palestina, dins la Franja de Gaza, la presó a l’aire lliure mes gran del món, des de fa 3 dies. Hi he entrat voluntàriament, com a observadora de Drets Humans, i si no hi ha cap entrebanc, també en sortiré voluntàriament quan em sembli, perquè no soc palestina i puc anar on vulgui. Els gazauis no, depenen de que l’Estat ocupant d’Israel,  que els te assetjats per terra, mar i aire des de fa 5 anys, els hi ho permeti, o que Egipte els deixi sortir o no pel seu territori. Palestina no té més fronteres que les de la ocupació que dura des de l’any 1948.

La situació dels palestins de Gaza ja era molt dolenta l’any passat. Vaig passar dos mesos monitoritzant els drets dels pescadors que eren atacats, dia si dia també, pels vaixells de guerra israelians, fins i tot dins el limit de 3 milles nàutiques imposades per ells mateixos. Ara, després de 8 dies d’atacs que van acabar de moment fa 6 dies, l’he trobada molt deteriorada. Els bombardejos des de l’aire o des del mar, han deixat 165 morts i mes de 1.200 ferits, alguns gravíssims o mutilats, essent-ne el 40% criatures.

L’aspecte dels carrers sembla el mateix, fins que no et trobes de front amb una de les 100 cases totalment derruïdes pels bombardejos durant aquests 8 dies, o les 250 seriosament danyades, per no comptar els milers amb desperfectes. I pel que fa als palestins, sempre que els hi preguntes com els hi va mai no responen allò que tant es diu generalment a tot arreu de “anar fent” o fins i tot “malament”, sinó que sempre et diuen que estan bé! Però, això no es veu pas reflectit en els ulls dels infants que després de tants pocs dies encara no han recuperat la seva habitual brillantor, ni tampoc el somriure. Faria falta un munt de pallassos per veure si aconseguissin que fessin unes quantes rialles.

I es que els infants han patit molt aquests dies d’atacs, que han recaigut sobretot sobre la població civil. Els nens palestins de Gaza quan veuen o senten passar un avió tenen por i molts cops ploren i no es volen separar de les faldilles de la mare. Fa uns quants dies, parlant per telèfon amb un amic meu, m’explicava tot trasbalsat que la seva nebodeta acabava de preguntar-li a la seva mare: “Quan els israelians ens hagin matat i siguem al cel, allà també ens vindran a matar una altre vegada?” Quines sortides que tenen els infants, producte de les situacions que pateixen…

Ahir al vespre, una voluntària internacional que porta ací molts mesos i que no va voler ser evacuada durant l’atac, em va deixar sobtada quan estant les dues al mateix cotxe, que s’havia aturat uns moments per una gestió super rapida, va dir amb molt neguit: “Anem, anem, que si tornen els avions ens bombardejaran”. Els cotxes que veien aturats eren els primers en ser atacats. I vaig saber per altres que havia sofert molt durant els bombardejos perquè no havia parat d’ajudar a les famílies i va veure morir o quedar malferides a moltes persones adultes, però també criatures. Al final ens va prometre que marxarà abans de Nadal per passar les festes al seu país amb la seva família, i veure la seva mare que lògicament  ha patit molt també la absència de la seva filla. Ens ha reconegut, a més, que necessita desconnectar al menys dues o tres setmanes per poder tornar en condicions. Al mateix temps però, li sabia greu marxar sense poder-se’n endur algunes criaturetes per uns dies de vacances, perquè elles també pateixen el bloqueig.

Aquests dies ja som més de 20 els observadors internacionals de diversos països que hem arribat. Uns quants més arribaran entre avui i demà a través de la frontera egípcia de Rafah per a monitoritzar  que es compleixi l’alto el foc,  també portar medicaments dels més essencials que manquen per atendre els ferits, acompanyar els pagesos a les terres de conreu properes a la frontera amb Israel que representen el 20% de tota la terra cultivable de Gaza i que fins ara eren considerades  “no-go zone” o “buffer zone” per Israel, es a dir on no es permetia que els pagesos palestins s’acostessin i que ara forma part de les condicions d’alto el foc. Altres sortiran o sortirem a mar amb els pescadors per veure que es compleixi també l’acord de que les barques podran arribar efectivament fins a 6 milles nàutiques de la costa quan des de fa tres anys les havien limitat a nomes 3…, alguns advocats també prendran testimoni a supervivents o familiars per preparar una demanda contra Israel a la Cort Penal Internacional per crims de guerra.

Volem ajudar a mantenir la pau, a que es compleixin al menys els  acords aconseguits, i esperem, com tots, que arribin d’ací a poc els psicòlegs i psicòlogues que tant necessiten aquestes nenes i nens per refer-se del trauma que ha representat viure aquest terrible atac veient morir la mare, el pare, germans, avis o avies i no disposar de cap refugi on amagar-se en sentir les alarmes, perquè ni alarmes hi ha a Gaza. Perquè? Precisament perquè no hi ha per on fugir.

Tant de debò la paraula “Salam” (Pau),  sigui una realitat aviat i que quan es digui en la llengua que sigui, es pugui dir amb confiança i alegria. Tant de debò veiem somriure aquests infants que han perdut a qui mes estimaven, i puguin recuperar les seves vides d’infant.

I ara, mentre acabo, he sentit passar, n’estic segura, un avió i he sentit por, perquè per ací no passen avions sinó son israelians. Prefereixo pensar que sóc a la meva estimada terra i que era un avió de passatgers Camí del Prat.

Gaza, 28 de novembre de 2012

Maria del Mar Fernández
Jurista
Membre de la Junta Internacional del Free Gaza Movement. www.freegaza.org

Twitter: @MarPalestina

Tags: , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


Projectes i campanyes

BC
delibera

Iniciatives socials

EducarxTransformar

Educar per Transformar

Mai més una bombolla

Mai més una bombolla

Vídeo destacat

Compareixença d'Ada Colau al Congrés dels Diputats



Què fem

Col·laborem amb


Categories